9 - Historia de Montbau

 
2.009 - El Pla de Montbau recupera la seva imatge i el seu ús ciutadà.

Actuacions específiques al barri, a banda de les prestacions dels serveis municipals habituals

Urbanització
Pla de Montbau
El 3 d’octubre es va inaugurar la remodelació del Pla de Montbau. S’han mantingut els criteris de l’obra original de la plaça, inspirat en les idees racionalistes provinents del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna, que va marcar la creació del barri de Montbau i la seva trama urbana, al final de la dècada de 1950.
S’ha substituït tot el paviment de la plaça per unes noves lloses amb les mateixes característiques que les originals, triades pels veïns i encarregades expressament, atès que ja no es fabriquen. S’ha renovat el mobiliari urbà en el seu conjunt, l’àrea de jocs infantils, que incorpora nous espais d’estada, la font i la jardineria. També s’ha instal·lat una nova xarxa de reg i abastament d’aigua per a l’estany, amb plantació de nou arbrat, i s’ha renovat l’enllumenat i la xarxa de clavegueram. L’actuació ha millorat la comunicació entre els diferents nivells de la plaça, per tal de fer-los totalment accessibles i facilitar-ne la connexió entre els Jardins de Pedro Muñoz Seca i el carrer Àngel Marquès.
La renovació del Pla de Montbau fa que sigui una plaça que recupera la seva funció de punt de trobada i d’espai exclusiu per als vianants, per al gaudi dels veïns i veïnes que han participat activament en aquesta renovació. Es va crear una comissió de seguiment que formava part l’Associació de Veïns i comerciants per anar perfilant els últims detalls de l’obra. El cost ha estat de 995.576 €.
Manteniment
Soterrament de la línia elèctrica de mitja tensió a l’entorn del CEIP Baloo.
Reurbanització del carrer Joan Sales.
Actuacions a la vorera i enllumenat del carrer Pedro Muñoz Seca i lateral del carrer Zurbarán.
Actuacions a la vorera del carrer Clara Ayats interior i carrer, amb els murs de contenció.
Pavimentació del carrer Vayreda.
Retirada de l’arbrat del camp de futbol del carrer Arquitectura.
Adequació de la sortida d’emergència del Casal del carrer Roig i Soler.
Instal·lació de baranes a la confluència dels carrers Poesia, Vayreda, i Roig i Soler.
Construcció de mur al Centre de Salut Mental del carrer Arquitectura.
Rampa d’accessibilitat per a persones amb disminució a la plaça Zurbarán.
Pavimentació de la vorera 100 m. aproximadament, al final del carrer Harmonia.
Retirada de bandes sonores del carrer Poesia, i cates a 1 metre de profunditat per veure possibles transmissions de vibracions.

Equipaments
Construcció d’una escola bressol al CEIP Baloo i remodelació integral del centre.
Remodelació de l’IES Narcís Monturiol.

Medi ambient
El 30 de setembre de 2009, al Centre Cívic Teixonera, es va celebrar una sessió informativa sobre la nova contracta de serveis de neteja i gestió de residus, que implica el canvi total dels contenidors dels carrers, la implantació de la recollida de matèria orgànica a tota la ciutat, i la implantació específica al Barri de Montbau.

De l’1 al 14 de novembre, s’han instal·lat dos punts d’informatius –a la seu social de l’Associació de Veïns de Montbau i a la Biblioteca de Montbau- per comunicar i dotar als veïns de mitjans per poder separar la matèria orgànica a les seves llars.
S’han podat el arbres del carrer Àngel Marquès i aviat es podaran els del carrer Pintura.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Montbau

El barri de Montbau es troba al peu dels vessants de Collserola, al cantó de muntanya de la Ronda de Dalt. El nom de Montbau podria derivar d'una deformació del de la torre de Gombau, documentada al terme d'Horta en època medieval.

Zona fins llavors poc habitada, a partir de 1956 es començà a urbanitzar de forma planificada per fer front a les necessitats d'habitatges per acollir la immigració de la postguerra. El Patronat Municipal de l'Habitatge encarregà el projecte d'unes 1.300 vivendes. El realitzà un prestigiós equip d'arquitectes seguint la línia urbanística racionalista del CIAM. La segona fase, però, desenvolupada a partir del 1961, fou modificada i doblà la densitat inicialment prevista.

Dins del perímetre del barri, en l'extrem de llevant, hi ha les antigues Llars Mundet, entitat de caràcter benèfic actualment reconvertida en un nou campus universitari que localitza, entre d'altres, les facultats de Psicologia i Pedagogia de la Universitat de Barcelona. Dins del recinte també s'hi troba el Palau de les Heures, una singular edificació d'inspiració noucentista i aire de castell francès que data de 1895, envoltada d'uns valuosos jardins. Tancant el barri per ponent, hi ha la ciutat sanitària de la Seguretat Social, una de les més grans i més ben dotades de l'Estat espanyol. Aquests equipaments, i d'altres, aporten al barri uns importants fluxos quotidians de persones que reverteixen en un cert dinamisme de serveis.



MONTBAU, una vila de Barcelona

TREBALL FINAL DE CARRERA D´HUMANITATS (UOC - 2004 )

Elena Amat i Mestres

www.portalamat.info/montbau/portada.htm

Etnografia del barri de Montbau, història de Montbau,

de les seves associacions i dels montbauencs més significatius,

retrat sociodemogràfic de la població, passat, present i futur

del barri, del seu associacionisme i de la seva participació

ciutadana, urbanisme, activitats…..


El barri de Montbau oficialment va néixer el 1959, però si fem un ràpid viatge per la història, veurem que aquest indret conegut com el polígon de Montbau ja tenia habitants uns quants segles abans. Va ser zona residencial de luxe pels burgesos més pudents del segle XIX, tot un privilegi tenir una segona residència al peu de Collserola amb vistes a tota la ciutat. Però abans encara, donada la seva situació de terra de pas, podem trobar l'ermita de Sant Cebrià que tot i que no ha pogut ser datada es creu que té més de mil anys d'antiguitat. I evidentment que abans d'això encara trobaríem un bosc dens de Collserola, ric en caça i vegetació, amb tres torrents importants, un dels quals (Gombau) va donar nom a l'actual barri.

Montbau era un turó amb els seus torrents fins fa pocs segles ple d'arbres i de frondosa vegetació, amb caça abundant. L'acció de l'home els ha anat despullant fins convertir-los en terreny per edificar-hi vivendes i en zones quasi ermes. En aquest indret existia el barri de Sant Genís, moltes masies amb els seus horts, jardins i garrofers.  

Torrents de Montbau

 N'hi havia tres antics torrents i rieres que hi havia a la zona de Montbau i a la Vall d'Hebron:

El torrent de Can Barret neixia a la font de la Llet i baixava pel que ara es el carrer Harmonia i creuava el Passeig de la Vall d'Hebron.

El torrent del Pomaret venía de les Casetes Blanques i baixava pel carrer Poesia i creuava el Passeig de la Vall d'Hebron. Els dos torrents s'ajuntaven, al c/Juan de Mena

El torrent de Mumbau o Gombau baixava pel carrer Arquitectura i s'ajuntava amb els altres dos al carrer Jorge Manrique, ja a la Vall d'Hebron.

L'aiguabarreig dels tres torrents formaven la riera d'en Marcelino, que desguassava a la riera d'Horta.



Sembla ser el torrent de Mumbau o Gombau és el que va donar nom posteriorment al barri, tot i d'altres teories sorgides des del Patronat de l'Habitatge que indicaven que Montbau podia ser el nom triat per la arrel de la fira alemana Interbau, jugant amb la terminologia bau (casa en alemany) i Mont (muntanya) per l'especial orografia del barri, és a dir les cases de la muntanya.

Estudis posteriors han demostrat que el nom de Montbau estava decidit abans de la fira Interbau i per tant confirmarien la primera teoria sobre l'origen del topònim.



ELS PRIMERS MONTBAUENCS: LES MASIES.  

Abans del naixement del barri, Montbau ja havia deixat de ser una zona més del massís de Collserola, despoblada i verge. Com a qualsevol zona de muntanya i pas (en aquest cas cap a Barcelona), Montbau es va convertir inicialment en el lloc ideal per col.locar un monestir, una casa espiritual o una ermita. Can Frares, La Granja nova dels Jerònims o la més antiga encara Ermita de Sant Cebrià són bones mostres que els primers montbauencs van arribar a aquesta terra fa ja uns quants segles.

Però en l'àmbit civil també existeix documentació molt extensa que situa Montbau (i de fet gran part de la Vall d'Hebron) com una zona d'estiueig de la burgesia catalana del segle XIX i XX. Montbau es va arribar convertir en una zona idíl.lica per tenir una segona residència luxosa amb amplis i espectaculars jardins que poguessin ser la enveja de la classe alta barcelonina. Can Gallart i Can Llupià no són només el millor reflexe de l'època sinó que a més han deixat al barri un patrimoni històric envejable: El Palau de les Heures i el Parc del Laberint. Can Barret (de la que únicament es conserva la font del mateix nom) tenia una jardins meravellosos que desgraciadament no han arribat fins a nosaltres.

No està de més conéixer aquesta realitat primigènia del barri, perquè aquest origen selecte dels primers habitants es corresponia amb la posterior idea inicial de les autoritats franquistes de convertir  el futur polígon de Montbau en la joia de la corona dels polígons de la ciutat comptal.




De temps immemorials s’aixeca, al fons d’un abrupta torrentera, en el vessant encarat a llevant d’un replec de la serralada de Collserola, l’ermita dedicada als màrtirs cristians del segle III, sant Cebrià d’Antioquia, i santa Justina. No hi ha cap notícia de l’origen d’aquest eremitori, si bé és indubtable la seva antigor.

La capella és una mena de dau lleugerament rectangular de poc més de cinc metres de costat. Obrada amb llicorelles del mateix lloc, tallades en forma de carreuons poc treballats, els murs rogencs de pedra vista suggereixen el treball d’un mà d’obra arcaica, potser pre-romànica, Ha sofert moltes transformacions, especialment la façana que ara és arrebossada i té el portal de llinda plana, i un campanaret d’espadanya al damunt. En un nivell més baix, la caseta de l’ermità, de planta baixa i pis, adossada al costat nord de la capella, té al davant una porxada i un petit espai per a l’esbarjo dels visitants. El conjunt actual manté l’aire dels eremitoris del segle XVIII, presidit per un corpulent i vell xiprer.

L’ermita de sant Cebrià, inclosa dins una extensa heretat ampliada notablement amb la desamortització, és propietat del marquès d’Alfarràs. El portal, clos amb una senzilla reixa, permet veure l’interior on es mostra un vell retaule d’estil plateresc amb pintures de factura discreta. Se l’hi ha renovat les imatges de sant Cebrià i de santa Justina de la fornícula central, així com les de sant Francesc d’Assís i de sant Ignasi de Loïola. Als murs laterals pengen de nou ex-vots naïfs seguint l’antiga tradició. Uns bancs d’obre corren al peu d’aquestes parets. La capella està dignament cuidada i en bon estat de conservació.

Molt a prop i un xic més amunt, a uns cent metres de distància, hi ha la font de la Llet. És una petita deu d’aigua clara i transparent molt ben condicionada, que raja constantment per tres brocs distints. Per raó de l’aparent contradicció entre el nom de la font i la quantitat de líquid s’ha dit que possiblement la denominació sigui una corrupció del nom Leds o Ledus d’un antic propietari mencionat en la documentació medieval.

Per tradició s’hi afirma que en aquesta ermita hi feren estada, en el segle XIII sant Francesc d’Assís, i en el XVI sant Ignasi de Loïola, i que més tard Sant Francesc Xavier i un reduït nombres de jesuïtes també hi acudiren. Documentalment , sols consta l’existència d’un llegat de 3 sous fets l’any 1278, i l’enregistrament entre els anys 1662 i 1744, de diverses llicències del Vicari General de la Diòcesi, esteses a favor dels que volien servir-hi d’ermità.

Altra cosa és la fundació dels mínims i la presència de fra Bernat Boïl l’any 1492 en el lloc dit Sant Cebrià d’Horta. Una pragmàtica de Pere III el cerimoniós, de l’any 1370, prohibia als ordes religiosos d’establir nous convents dins la ciutat de Barcelona sense l’autorització expressa del Consell de Cent. Sembla que fou aquest el motiu de l’edificació fora de muralles en el segles XIV, XV i XVI dels monèstirs dels franciscans de Jesús , dels Jerònims de la Vall d’Hebron, dels caputxins del Mont-Calvari i d’algun altre. Els mínims toparen amb la mateixa disposició malgrat la protecció formal del rei Ferran II el Catòlic.

Fra Bernat Boïl, sacerdot d’estirp nobiliària, secretari privat i conseller del rei Ferran gestionà amb èxit davant Carles VIII de França l’afer de recuperació de les comarques de la Cerdanya i del Rosselló empenyorades per Joan II. Sembla que Boïl anà a Tours l’any 1486 on freqüentà amb sant Francesc de Paula, fundador d’un nou orde de religiosos ermitans o mínims, en qui trobà una gran ajuda. Fou fra Boïl un personatges d’aspectes molt diversos. De comissari del rei en el sufocament de les rebel·lions de les illes de Sardenya i de Sicília de l’any 1480, passà tot seguit a superior dels ermitans de la muntanya de Montserrat, on restaurà i engrandí l’ermita de la Santíssima Trinitat per fixar-hi la seva residència. D’allí a requeriment del rei l’any 1493 embarcà en el segon viatge de Colom com a Vicari Apostòlic de les Índies i per això es reputat com el primer evangelitzador de les Amèriques. En desacord amb els mètodes emprats per la colonització, retornà tot seguit i es dedicà als treballs d’expansió  de l’orde dels mínims on havia professat i era vicari general. Finalment, a precs del rei Catòlic , el pap borja Alexandre VI el nomenà comendatari del monestir de Sant Miquel de Cuixà, al conflent on morí l’any 1520.

La fundació canònica de l’orde dels ermitans de sant Francesc de Paula fou promulgada dins els estats de la Corona d’Aragó el dia 22 de setembre de 1492. L’orde, l’havia instituït per butlla el papa Sixt IV l’any 1474, i ratificat Innocent VIII l’any 1480. Fra Bernat Boïl era nomenat pel mateixa fra Francesc de Paula, corrector i vicari general de l’orde dins les Espanyes i els seus senyorius. Per carta el rei Ferran II - conservada a l’arxiu de la Corona d’Aragó- el dia 25 de febrer de l’any 1493 s’ordena el pagament de 200 lliures barceloneses per caritat de la fundació que l’orde té en l’ermita de sant Cebrià d’Horta. El dia 4 de juny del mateix any la cancelleria real sol·licita als monjos de Montserrat que, allí hi enviïn algun religiós o ermità per guardar sant Cebrià d’Horta fins que el general dels mínims  hi posi els frares que hi estaven destinats. Tot fa pensar, més que en la pròpia ermita de sant Cebrià, en la possessió que dins dels terrenys dels Vallseca , a tocar amb el senyoriu dels Llupià- els frares conservaren com a lloc de repòs , i que fou venuda per la desamortització després de l’exclaustració de l’any 1835

Can Barret. A la darreria del segle XVIII, moltes famílies del Roselló, fugint de la revolució, van cercar refugi en aquesta banda del Pirineu. Entre aquests, la família Foyé i la  família Druet. Dolors Barret i Druet, descendent d’aquells es casà amb Ferran Moragas i Ubach, avis paterns del qui fou fundador de la Caixa de Pensions, Francesc Moragas i Barret.

El germà de Dolors, Francesc Barret i Druet (Barcelona 1817-1881), fou degà del Col.legi d’Advocats de Barcelona entre els anys 1878 i 1881.

Francesc Barret era casat amb Constància Carafí i Foyé, i per tant per parentesc freqüentava Can Frares. Més tard va adquirir uns terrenys molt grans a tocar Can Frares, Can Generet, que havia estat abans el mas Gelabert i que a partir d’aquell moment, l’11 de gener de 1851, va passar a ser conegut com a Can Barret.

Can Barret es va convertir en un lloc al gust de l’època romàntica, amb bells jardins, blaustrades, templets per contemplar estanys, amb peixos i cascades artístiques, amb un gran conjunt d’arbres de tota mena. ..

Als jardins de Can Barret van fer coneixença Arístides Moragas i Barret i Consol Barret Carafí, que l’any 1863, es casaven a la capella de Can Frares.

Aquests tenien la casa pairal a Barcelona, al número 7 del carrer Lladó, on el 13 de desembre de 1868, va venir al món Francesc Moragas i Barret. Però va ser a Can Barret om aquest va passar la infantesa i la joventut i visità la finca assíduament al llarg de la seva vida, com a lloc predilecte, pel seu ambient romàntic i la possibilitat d’esplai esportiu.

Can Barret va ser destruïda a l'any 1.956, per fer el polígon de Montbau, ara només es conserva una font que està als jardins del carrer Poesia.

Can Frares. Situada als terrenys dels Vallseca, a la Vall d’Hebron, fou casa de descans dels frares mínims. Va ésser, per els frares, un lloc de descans, proveït de torre i capella pública, molta vinya i abundància d’aigua. Van conservar aquest patrimoni fins a l’exclustració de 1835. Actualment la fundació Albà.

La fundació del convent dels frares mínims a Barcelona fou atorgada per la protecció dels Reis Catòlics, segons la carta del 25 de febrer de 1493 que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó

La carta va ser dirigida al P. Bernard Boçil, Vicari General de l’Orde., “Conseller de Monarques i primer Apòstol d’Amèrica”. En aquesta carta s’ordena lliurar “al religiós e amat nostre frare bernat Boyl hermità del Orde dels hermitans de frare francesc de Paula en la hermita de Sant Cebrià de Orta, doscentes lliures Barchinonensis...”, que van servir per a la construcció del nou convent, bressol dels mínims a Barcelona.

En poder de la desamortització, la Torre dels Frares va passar el 25 d'Abril del 1844 a propietat del prestigiós notari de Barcelona, Ferran de Moragas i Ubach, avi de Francesc de Moragas i Barret.

 La Torre dels Frares, o Can Frares, era una finca de gran extensió, emplaçada en els dominis del marquès d'Alfarràs i de Llupià.

El 1921 va incrementar el patrimoni de la Diputació de Barcelona per a fins benèfics. Avui forma part del conjunt educatiu de la "Fundació Albà" a la Vall d'Hebron.


Actualment es un centre d'estudis.  También cerca de las Llars Mundet esta el Palau de las Heures (o Can Gallart), residencia con cuatro torres redondas coronada por picos cónicos, al estilo de los châteaux franceses, construido en 1895-98 según planes de A. Font i Carreras por el naviero Gallart, que contenia un esplendido mobiliario y notables obras de arte; actualmente es propiedad de la Diputación de Barcelona y constituye un anexo de las Llars Mundet. Acoge la Fundació Bosch i Gimpera. Can Gallart, "Les Heures"

La família dels Gallart eren oriünds de l'Empordà. Jeroni Gallart va néixer a la segona meitat del segle XVIII a la Bisbal. Va casar-se amb Isabel Batllenc, de Vulpellac.

Els Gallart s’havien emparentat amb els Forgas, també de l’Empordà, de Begur.

Així l’any 1836 van contreure matrimoni a la Bisbal Miquel Gallart Batllenc i reparada Forgas i Bayó. D’aquest matrimoni van néixer Anna i el 27 de novembre de 1838, Josep. Aquest darrer fou qui construí el Palau de les Heures.

Josep Gallart, la seva germana Anna i la seva mare va ( el pare havia mort l’any 1851)  marxen cap Amèrica cridats per dos oncles seus, Pere i Joan Forgas, que començaven a fer fortuna a Puerto Rico, on s’havien instal·lat l’any 1838.

El 1852 Josep Gallart arriba  a Puerto Rico per treballar amb els seus oncles a l’explotació de sucre de les finques “La Cristina” i “La Liciana”, aquesta amb més de 700 ha.

El 1854 moren Reparada i l’oncle Josep. Josep Gallart passa o ocupar-se de les explotacions i es fa càrrec  de la direcció dels negocis, més 1400 ha entre “La Luciana” i “La Cristina”, 400 de les quals estan dedicades al cultiu de la canya.

Josep Gallart arribà a posseir un gran prestigi econòmic, social i polític: diputat, senador de Ponce fins el moment que Espanya va perdre l’illa, va compartir també la direcció de Puerto Rico amb Pablo Ubarri, compte de Santurce.

El 1855 torna a Barcelona, on amplia els negocis amb la creació de l’empresa “La casa del Vapor”, inici de “La Hispano Suiza”.

El mes de juliol de 1888, Josep Gallart es casa amb Mercè Folch i Perellada. Van instal.lar-se primer al passatge Méndez Vigo i més tard al número 10 de la Rambla de Catalunya. D’aquest matrimoni van néixer 9 fills.

 Els Gallart com molts catalans que havien fet fortuna a Amèrica, encara que tenien casa a Barcelona, volien una residència d'estiueig i això els va portar a edificar el Palau de les heures.

Josep Gallart estava més que decidit a no moure’s dels voltants de Barcelona . en un primer moment va iniciar negociacions amb els senyors de Martí – Codolar per adquirir la Granja Vella; les negociacions, malgrat l’amistat que els unia, no varen donar fruit; però el senyor Gallart seguir atret per la situació de la Vall d’Horta i decidit a aconseguir-hi la propietat.

 Van comprar finalment aquesta finca, molt ben situada al vessant de Mont Maria, un terreny orientat al mar, a la falda sud de la muntanya.

Es tractava d’una propietat de 30 ha, amb un masia vella, Can Duran, que va ser derruïda, només se n’aprofitaren les construccions del segle XVIII que l’envolten. La finca era molt rica en aigua, riquesa que s’incrementà amb l’adquisició dels drets d’un presa al peu de l’ermita de sant Cebrià.

Abans de pertànyer als Gallart, la finca havia estat propietat del Clarós i, després de la família de Juan Carlos de Emilio. Al moment de la compra, apareix com a venedor Jaume Martí; era el 18 d’octubre 1893, el valor de venda fou de 21.000 duros.

L’obra va ser encarregada a l’arquitecte, també de l’Empordà i amic de la família, August Font i Carreras (1845-1924), de molta anomenada a Barcelona, puix havia estat alumne d’Elies Rogent i va ésser un dels primers professors de l’escola Provincial d’Arquitectura, autor entre d’altres obres de la façana de la Catedral de Barcelona, La Caixa d’Estalvis de la plaça Sant Jaume i els Banys orientals, la façana policromada dels quals va desaparèixer l’any 1971.

La primera dificultat que trobà l’arquitecte consistí a evitar la possible competència amb els jardins del laberint del marquès l’Alfarràs, creats per Bagutti seguint el model italià i considerats entre els més bells de Barcelona.

L’edifici central està inspirat en els “Château” del migdia francès; quatre torres rodones, rematades per pics cònics. El conjunt, assentat sobre una gran terrassa amb balustrada, gaudeix d’una àmplia perspectiva   dels jardins. Té totes les característiques de les creacions de l’època, en harmonia, gràcia i ordre arquitectònic.

L’edifici consta de semisòtan  i tres plantes. La façana de més de 80 metres està presidida per una terracota, al·legoria de Les Heures, de Josep Campeny i Santamanria.

Can Llupià. Els Jardins del Laberint forman un notable conjunto, actualmente de propiedad del municipio de Barcelona, al entorno de una antigua mansión de los Vallseca y después de los Roger, que pasa en el siglo XVIII a los Desvalls, marqueses del Poal y de Llupià y después de Alfarràs (quedan vestigios de la antigua Torre Sobirana detras del palacio construido en el siglo pasado, con una fachada neomusulmana); los jardines fueron creados a partir de 1793 por Joan Antoni Desvalls i de Ardena (que fue un destacado matemático y científico) con la ayuda del maestro de obras Andreu Valls y según planos del ingeniero italiano Domenico Bagutti; el circulo de cipreses y las conducciones de agua son del 1797-99 y fue decorado con esculturas, un templete y balustradas. Los jardines se encuentran situados en el paseo de Vall d'Hebron, al norte del antiguo pueblo (paseo que resigue la llamada carretera de Cornellà a Fogars de Tordera, abierta en el 1869), al pie de Collserola, entre las Llars Mundet y el acceso a Can Papanaps. Actualmente son un jardín-museo y en una parte del edificio hay unas oficinas del Instituto Municipal de Parcs i Jardins.

 El Laberint, està situat entre les Llars Mundet i Can Papanaps. El Laberint és més gran que el polígon de Montbau. Laberint d'Horta

Situat al passeig de la Vall d'Hebrón, al peu de la Serra de Collserola, entre les Llars Mundet i l'accés a Can Papanaps. El Laberint té una extensió de 54,07 ha, distribuïdes entre zona forestal i parc urbà.

Els orígens de Can Llupià cal cercar-los dins del territori de les posessions de Can Sobirana i de Can Vallhonesta. Però si el Laberint ha passat a la història és amb tota seguretat pels immensos jardins. La formació dels quals, sens cap dubte, va ser de tradició familiar, continuada pels descendents d'en Joan Antoni Desvalls i d'Ardena, marqués de Llupià i Alfarràs, el qual havia nascut a Barcelona l'any 1740. Al 1799 va ser anomenat vicepresident de "La Real Academia de Ciencias Naturales y Arte". El 24 d'octubre de 1793, el Sr. Desvalls, va ordenar que comencessin les excavacions, confiades al mestre d'obres Andreu Valls. El cercle de xipres del laberint és van sembrar del 1797 a 1799, també es van construir els conductes de l'aigua.

Can Moragas, al costat de la carretera de la Vall d'Hebrón. Va desaparèixer per construir la segona fase de la urbanització de Montbau.

La Granja Nova dels Jerònims, en els terrenys on està situada la Residència Sanitària de la Vall d'Hebron.  

La LLar de matrimonis Vells: La Diputació de Barcelona, a principis de segle, es féu càrrec de la dramàtica situació dels homes i dones de la tercera edat i fundà un centre residencial de descans a Vallvidrera.  L'any 1958 van construir una residència al Passeig de la Vall d'Hebron cantonada c/Poesia amb el nom de Llars de Sant Jordi, creada per la Caixa de Catalunya; fou la primera edificació del polígon de Montbau.

Llars Anna Gironella. Entre los centros asistenciales, muy numerosos en Horta y que sobrepasan completamente el ámbito del barrio, citamos primero la Institución o Patronat Ribas, asilo de huerfanos fundado por Lluis Ribas i Regordosa, edificio del arquitecto Enric Sagnier, rodeado de jardines, hoy instituto de formación profesional y de bachillerato; entre las Heures y el Laberint se encuentra el gran complejo asistencial centrado por las Llars Anna Gironella de Mundet, que ha recogido muchas de las instalaciones, gracias al soporte económico de la Fundació Albà (instituida por Miguel Albà i Andreu), un centro hospitalario con este nombre, en la antigua Torre dels Frares y un edificio construido por F. de P. Villar i Carmona (acabado por B. Bassegoda); la donación de Artur Mundet i Carbó (1954) impulso a la Diputación de Barcelona a construir este conjunto asistencial, a partir de un edificio inacabado del 1927 y nuevos pavellones, obra del arquitecto Manuel Baldrichs, para residencia de viejos y también escuelas y centros de reeducación de niños; los edificios estan decorados con obras de buenos pintores y escultores (Subirachs, Clarà, E.Serra, Tharrats, Guinovart, etc.).

 El Hospital de Sant Rafael, especializado en niños, se encuentra encima del paseo de Vall d'Hebron (hasta el 1967 en las Corts); a su lado se halla la gran Ciutat Sanitària de Vall d'Hebron, con un conjunto de 2.300 camas y ambulatorios, una de las más grandes y mejor equipadas del estado. Cerca, en el sector de Can Papanaps, esta el Institut Municipal de Psiquiatria, construido a partir de 1971. Llars d'Anna Gironella de Mundet  Llars Mundet

Artur Mundet i Carbó, nascut a Sant Antoni de Calonge, Baix Empordà 1879 i va morir a Mèxic al 1965. Posseïa una gran fortuna. Al 1955 va fer una donació a la Diputació Provincial de Barcelona de 40 milions de pessetes perquè es construïs una residència per a ancians i orfes a Barcelona. La qual va ser inaugurada al 1958 i porta el nom de la seva esposa, Anna Gironella de Mundet. Popularment es coneix amb el nom de Llars Mundet.

Situació: Està a la vessant de Collserola. A l'est té el Laberint, a l'oest el polígon de Montbau i al sud, la Vall d'Hebron. Actualment, a les Llars Mundet hi ha un institut, la Universitat de Barcelona, dues piscines (una climatitzada i una al descobert) i moltes instal·lacions esportives.

Residència Sanitària de la Vall d'Hebron  La Residència Sanitària de la Vall d'Hebron

La Residència Sanitària de la Vall d'Hebron, es troba situada a la façana del Passeig de la Vall d'Hebron, entre el torrent de Sant Genís (Avda. Jordà) i el de Mumbau o Gombau (c/Arquitectura) on hi havia hagut la Granja Nova dels Jerònims.

Inagurada l'any 1955. Té un conjunt de 2300 llits i és un dels més ben equipats de l'estat.

Consta de quatre unitats diferenciades:

- Hospital General

- Maternitat i Clínica Infantil

- Traumatologia i el Centre de Rehabilitació

- La Facultat de Medicina i l'Escola de Infermeria.



..................................................................................................................................

NAIXEMENT DEL BARRI DE MONTBAU:

El Patronat Municipal de l’Habitatge

A la muntanya i sempre a Horta hi ha el polígon de Montbau que ha estat l’actuació més acurada del Patronat i sens dubte un dels millors polígons residencials catalans que atesa la seva grandària i localització és una fita urbana de primer ordre. El 1979 el primer equip democràtic de l’Ajuntament de Barcelona se’n fa càrrec del PMH.

Montbau correspon al tercer període del PMH (en aquesta època PMV, Patronato Municipal de la Vivienda). Aquest període es basa en la llei d’habitatges de renda limitada i en la d’habitatges subvencionats.  Cap el final de l’autarquia sortí la Ley de Viviendas de renta limitada del 15/07/1957 que refonia la legislació precedent i pretenia  propiciar la intervenció del capital privat que s’hi acollí de forma massiva els anys 60. L’any 57 ja en aquesta nova època el Patronat havia redactat, i l’havia aprovat la Comissió d’urbanisme, el Pla del qual havia de ser el paradigma del Patronat: el barri de Montbau (aleshores encara de 1400 habitatges) i l’Ajuntament ja havia iniciat les expropiacions necessàries. Ara tots els habitatges del Patronat es donaven en règim d’amortitzacions que es considerava millor que el règim de lloguer, “comprobándose  que los beneficiarios cuidan mejor sus viviendas y ascienden en la escala social al poseer la expectativa de la próxima propiedad de sus habitaciones.” (memòria del Patronat, 1957)

La intervenció més important que va realitzar el Patronat es va iniciar l’any 1958 amb l’urbanització del Polígon de Montbau i l’adjudicació d’alguns blocs a diverses cooperatives que ja redactaven els projectes. És important assenyalar en aquest sentit  que aquell any l’arquitecte i el secretari del Patronat havien estat convidats a Madrid per a conèixer   l’organització i el funcionament tècnic, administratiu i financer dels “poblados dirigidos  que han sido la base substancial para la preparación de los polígonos de Mombau y de la zona Levante-sur”. Aquest canvi qualitatiu, és fruit d’una nova política que consisteix a fer barris sencers, polígons en lloc de limitar-se a fer operacions en solars individuals com fins aleshores. Un altre canvi important és el tipus d’edificis i l’assumpció clara de l’arquitectura moderna així com l’assaig de nous sistemes constructius més eficaços. Tot això és fruit d’uns nous responsables tècnics i de la permeabilitat respecte els paradigmes culturals europeus. El setembre de 1957 s’organitzà un congrés a Alemanya de tècnics municipals  amb la participació del conseller delegat i el gerent i l’arquitecte del Patronat. Aquests van visitar Frankfurt, Colònia, Bonn, i Berlín i van visitar la Interbau i altres zones de reconstrucció, fet que, segons la memòria d’aquell anys es reflexa ja en els projectes del patronat. Malgrat que els responsables del Patronat creien en la iniciativa privada, l’augment del dèficit d’habitatges justificava la construcció massiva de la iniciativa pública en lloc de seguir construint de manera dispersa.

Noves orientacions és precisament el títol del darrer apartat d’una publicació del Patronat sobre el trienni 1957-1960, en el qual s’expliquen els nous criteris d’actuació del patronat durant els primers anys de Porcioles a l’alcaldia i que es caracteritzen per:

·   La concentració d’habitatges en  grans polígons per la possibilitat de racionalització econòmica que això suposa respecte a la multiplicitat de petites promocions disperses.

·   Les aportacions dels propietaris, amb l’accés diferit a la propietat en lloc  del lloguer, sigui amb contractes amb els individus o sigui amb contractes amb cooperatives, que “son garantía de integración de los residentes en una verdadera comunidad vecinal, libre del peligro de la atomización individual.”

·   La inquietud social, Creació de centres socials, guarderies infantils. Aquesta inquietud també presidí segons el fullet de referència “la selecció d’ocupants  dels polígons dels sud-oest del Besòs i de Montbau, fugint del simple aparcament de famílies en barris perifèrics amb perill de construir nous suburbis, per a buscar la creació d’un esperit de comunitat amb la integració de tots els habitants de cada barri”.

Segons les redactors del Pla de Montbau, “el primer pas de la nova etapa d’actuació ha consistit en planificar-la detalladament; es concentrarà en la creació de nuclis urbans complets perfectament diferenciats de la resta del teixit urbà”. Aquests nuclis posteriorment han estat anomenats polígons. Els dos grans polígons d’aquesta època foren Montbau i el Sud-Oest del Besòs que exemplifiquen perfectament aquests nous aspectes urbanístics i arquitectònics.

Entre l’octubre i el novembre  del 1957 se celebra una solemne exposició sobre l’habitatge a Barcelona a la capella de l’antic Hospital de la santa Creu del Patronat Municipal de l’Habitatge, on es van presentar els projectes amb el protagonisme estel·lar del barri de Montbau. Segons alguna versió, el nou topònim de Montbau era una barreja del mot alemany bau que significa casa amb l’arrel mont que donaria el barri de la muntanya i que hauria estat encunyat mig en broma al començament entre els tècnics del patronat per influència de l’exposició d’interbau d’alemanya. En canvi altres, com l’arquitecte Xavier Subias, neguen aquesta versió i diuen que el nom prové del torrent pre-existent que baixava per l’actual carrer arquitectura i que s’anomenava Gombau (o Munbau segons diferents versions). La plana web de l’Ajuntament de Barcelona proporciona una altra possible versió que reforçaria la segona hipòtesi, l’existència d’una torre d’Horta documentada a l’època medieval amb el nom de Gombau i que podria haver donat nom a la riera i per tant al barri.

El planejament del barri de Montbau, situat a la Vall d’Hebron entre Sant Genís dels Agudells i les Llars Mundet, sobre la Ronda de dalt i el districte d’Horta Guinardó havia començat el 1957 i es plantjà com una operació de prestigi. Es tractava de construir 1440 habitatges de 60, 80 i 100 m2, en 31 hectàrees de terrenys” en laderas descendentes y hasta que la pendiente los inutiliza”. Es preveia una gran varietat tipològica que incloïa torres, blocs lineals, baixos i alts, de diverses formes i habitatges unifamiliars. Els espais públics i col.lectius que també responien a una gran varietat, es disposarien de manera que es crees un centre cívic que articulés els equipaments i serveis del polígon i en constituís l’element central i més significatiu. Un dels elements diferenciadors respecte a les actuacions anteriors del Patronat i d’altres promotors públics era l’èmfasi que el Pla posava en la dotació d’equipaments socials i la voluntat de recrear  ex-novo  un barri d’una certa complexitat, amb suficient diversitat social. Tal com assenyalava el Pla de Montbau: “Toda formación social (família, pueblo, comunidad, clase, empresa) sufre un detrimento en la misma medida en que se merma su unidad(...) Pero la unidad que se pretende para un barrio de viviendas no significa uniformidad y monotonia, sino la diversidad ordenada, el estilo que puede representar una gran orquesta que, con muchos y variados instrumentos, ejecuta dentro de una unidad de orden una gran pieza maestra.” ( Jaume  Nualart, Composición social del núcleo de Montbau, Barcelona, novembre  de 1958, Memòria del PMH de 1958)

Per això s’establí una composició social prèviament planificada que reproduís la de la ciutat i que comprenia un 25% de treballadors no qualificats, barraquistes, peons..., un 25% de treballadors qualificats, dependents i funcionaris de modesta categoria, un 45% de dependents i similars, funcionaris, professionals lliures, comerciants, militars... i finalment  un 5% de funcionaris de categories altes, rendistes, classes elevades... D’altra banda es preveia un programa  variat d’habitatges de 2,3,4 i 5 habitacions en funció de la composició dels futurs habitants.

A l’informe de Composición Social Deseable para el núcleo de Montbau en Horta (memòries any 1958) l’arquitecte Soteras feia la següent valoració:”Respecto a la superficie que pueden asignarse a las viviendas, se ha dicho que la casa es el hogar, santuario, escuela, taller y albergue, que debe aumentarse el amor al hogar, facilitando que en él se viva con intensidad y evitando que el espacio vital de la familia sufra con unas dimensiones mínimas.(...)Será norma de prudente política social, la de que en caso de duda, se procure la mayor superficie a las viviendas”.

Els habitatges es van agrupar , de forma que de les tres superilles en les quals es dividia el barri, una havia de contenir els habitatges de més categoria, mentre que en la segona hi hauria el gros dels edificis del barri de forma geomètrica que , en la part alta de major pendent, també incloia els habitatges unifamiliars. La tercera que incorporava un eix comercial, s’ordenava en blocs singulars i de composició variada. En la memòria de 1960 quan s’anava a començar la segona fase, es comentava que a  més a més del 806 habitatges de promoció directa del Patronat, s’establia una reserva”...para que la iniciativa privada pueda edificar en este barrio que, por su situación, modernidad de las construcciones y características socio-profesionales de sus habitantes, resulta tal vez, el mejor exponente de la labor del patronato hasta la fecha y, desde luego, desde el punto de vista comercial, polariza la atención del mayor volumen de peticionarios de vivienda.”

El Pla inicial que representa un exemple reeixit dels primers esforços per tornar a sintonitzar amb l’arquitectura internacional d’avantguarda , va ser redactat per Xavier Subias Fages, P. López Iñigo i G. Giráldez Dávila. Posteriorment l’ordenació es va veure devaluada per compromisos que es van anar introduint en l’execució. (Oriol Bohigas El polígon de Montbau.1965 Quaderns d’arquitectura núm. 61 p 22-34).



Ja en la 1a fase els tècnics van afegir un pis a tots els blocs. El miler d’habitatges que realment es van fer en aquesta primera fase, van ser constituïts amb la  cooperació de vuit cooperatives d’habitatge de caràcter ben divers: El Patronato de Casas Militares del Ministeri de l’exèrcit, les cooperatives de la Guàrdia Urbana, de la seguretat social (INP), del Taxi, dels Lluïsos de Gràcia, L’Esperança, La Puntual i la Graciense de viviendas.



En la segona fase es va doblar la densitat amb un modificat del Pla aprovat el juliol de 1962, fet per un grup heterogeni d’arquitectes (l’urbanista de la Diputació  M. Baldrich, A. Bonet retornat de l’exili a l’Argentina, P. López de l’equip original i J. Soteras ambdós arquitectes municipals), per fer-hi 690 habitatges. Malgrat les crítiques del moment i de l’excés real de densitat, el resultat d’aquesta segona fase és un tros de ciutat de gran qualitat urbanística, caracteritzada per patis rectangulars oberts, limitats per parells de blocs de planta L. Una altra part de gran interès és el conjunt de cases unifamiliars  de la part més alta projectat per J. Bosch Agustí.



El barri de Montbau és, sens dubte un dels millors polígons de Barcelona, sinó el millor, per la qualitat de la seva planificació i realització i, evidentment, per la seva localització en lloc de topografia interessant, que un cop resolts els problemes de l’equipament i l’accessibilitat (molts anys després de la seva construcció) en fan un bon barri de la ciutat.



L’operació de prestigi havia funcionat prou bé com perquè l’any 1963 el general Franco visités el barri, tot aprofitant la inauguració d’uns habitatges per a militars i també fes una visita a l’exposició de les obres i treballs del patronat al Saló del Tinell.






<><><><> <><><><>

QUANTITAT
I NÚMERO
DE BLOCS
FASE
ANY PROJECTE
ANY CONSTRUCCIÓ
ANY LLIURAMENT
NÚM HABITATGES
Blocs A-B
1
1958
1958-1959
1962
82
Blocs C-D
1
1959
1959
1962
56
Blocs E-F
1
1958
1959
1962
90
Bloc G’
1
1959
1960
1962
40
2  blocs G
1
1959
1959
1962
100
Bloc H
1
1959
1959-1960
1961
50
5 blocs   I
1
1959
1959-1961
1961
142
Bloc J
1
1959
1960
1961
40
Bloc K
1
1959
1960
1961
51
2  blocs  L
1
1959
1960-1961
1963
30
Bloc N
1
1966
1968-1971
1971
147
UNIFAMILIARS
1
1964
1965-1966
1968
52
Bloc amb     taller
1
1960
1961-1963
1963
14
Blocs A-B-C
1
1971
1971
1975
106
9 blocs P
2
1961
1961-1964
1964
387
9 blocs  Q
2
1961
1961-1964
1964-1965
504
3  blocs R
2
1961
1961-1964
1965
51
 A la memòria del Patronat de 1958 es pot llegir (pàg. 15) “les experiencias adquiridas por los técnicos del Patronato al planear el polígono de Montbau han sido extraordinariamente útiles, hasta el punto de que puede aventurarse que la nueva población satélite que se creará junto a la Riera de Horta y en lado sur de la carretera de Barcelona a Francia constituirá la más importante y modélica realización



 El Plan Nacional de la Vivienda pel quinquenni 1956-1960 assenyala la urbanística efectuada por el Patronato desde su creación.”

necessitat de cooperar amb altres institucions per tal d’aconseguir equipaments pels barris en particular escoles, locals d’esbarjo, guarderies, menjadors perquè els diferents grups “creados a la manera de ciudades satélite, hallen en su mismo centre cívico, cuánto precisen para el desarrollo de una vida urbana y digna de nuestra ciudad y de su elevado nivel.” En aquest sentit cal destacar de la memòria de l’any 1958 que per a facilitar la convivència s’estudiava la construcció d’un forn de pa, escoles i galeries d’alimentació a Montbau. A la memòria de 1960  es proposen la construcció de dos pavellons escolars provisionals pel barri del projecte definitiu. A Montbau s’havia projectat un centre comercial gran que fos un centre d’atracció per a tota la zona part nord-est de la ciutat i se n’havia convingut la construcció en una promoció de la Inmobiliària Colonial “que tiene prevista la edificación de dos bloques a toda altura con un gran número de viviendas subvencionadas y varias plantas destinadas a locales comerciales y dependencias. También por primera vez se emprenderá la creación de un barrio de nueva planta en el que para la debida y rápida integración social de sus habitantes se dispondrán zonas comerciales, centro cívico y terrenos destinados a juegos infantiles y campos de deporte(...) El proyecto ha sido estudiado en sus menores detalles habiéndose incluso previsto el emplazamiento y clase de arbolado a instalar por el servicio de Parques y Jardines Municipales.”.

Aquell any 1963 es va celebrar el concurs entre arquitectes per construir l’església de Montbau que van guanyar els arquitectes Vayreda i Montguió, després que fracassessin els intents de convèncer a Le Corbussier perquè la projectés, que es va declinar la proposta perquè ja era molt gran  (existeix una relació epistolar entre l’Alcalde i l’arquitecte fruit d’una visita que el gerent del Patronat José María Martínez-Marí va fer-li a París).





Taula resum del lliurement de pisos



L’any 1961 es comencen a lliurar els primers pisos i d’una forma creixent, el 1964 es van acabar un total de 760 pisos a Montbau, el 1965, 513

L’any 1966 només quedaven per lliurar els 52 habitatges unifamiliars per a la Cooperativa Barcelonesa de Vivienda i els de les nou torres de setze plantes tots ells molt avançats. En aquell moment el Patronat assumia funcions que anaven molt més enllà que les de construir habitatges: planificar, gestionar i urbanitzar.

L’any 1968 es van lliurar 58pisos, el 1969,120 més (bloc N)i el 1971 120 de renda limitada . El sistema d’accés per escala i només dos habitatges per replà, és molt higiènic i racional i agafa el seu resultat òptim quan s’orienta una façana a llevant i l’altra a ponent, és per això més antieconòmic per haver de compartir entre menys habitatges, els costos i els espais de les escales. És el model que es troba aplicat als habitatges més racionalistes de Montbau amb escales ventilades i il·luminades per la façana.

Els carrers porten noms de personatges il.lustres, com ... arquitectes: Domènech i Montaner - Arquitecte Martorell - Puig i Cadafalch escriptors: Àngel Marquès - Pedro Muñoz Seca - Joan Sales, situat a la 1a fase ; escultors: Benlliure - Clarà i Ayats - Roig i Solé - Jeroni Suñol; pintors: Sorolla - Vayreda - Zuloaga- Zurbarán. Els carrers-places porten noms d'arts. Situats a la 1a fase: - Arquitectura - Escultura - Música - Pintura. Situats a la 2a fase: - Cançó - Ceràmica - Dansa - Harmonia - Lírica - Mímica - Muses - Pantomima - Poesia - Ritme.

       Des de l’adquisició de pisos fins ara, Montbau ha evolucionat molt. No en extensió, ni habitatges, ni població, però sí quant a comerços, urbanisme, transport i comunicació.

       El petit comerç ha estat sempre l’habitual al barri. Hi ha els botiguers de tota la vida i nous comerços que sovint van canviant. Des del principi fins ara, les botigues han anat augmentant, cada cop hi ha hagut més varietat. Aquest tipus de comerç, però, porta estancat un quants anys degut a l’aparició de les grans superfícies, que encara que no ho han fet al barri, sí que ho han fet als barris del voltant. De totes maneres, la majoria de les botigues de Montbau són de queviures, per comprar roba o calçat, o altres béns que no són de primera necessitat, la gent els ha de comprar fora del barri.

       Els jardins i les places que hi havia al principi segueixen estant també ara, tot i que han reformat algunes places i habilitat jardins de cara als nens amb gronxadors o “pipicans” pels gossos. Els paviments de les aceres també han estat reformats, ja que amb el temps moltes d’elles estaven aixecades. Montbau ha mantingut les zones verdes i espaioses que ja tenia al principi. Les han anat arreglat amb el temps i equipant segons les necessitats. És un barri privilegiat, ja que entre les zones verdes i la muntanya que està al costat, és un bon pulmó per a la ciutat de Barcelona.

       L’any 66-67 es va crear l’escola Baloó, escola privada en vocació de ser pública gràcies a les reivindicacions i moviments d’un grup de pares. Actualment és l’única escola pública de primària que hi ha al barri.

       Un gran pas pel barri de Montbau va ser l’arribada del metro de la línia 3. Fins llavors l’accés més ràpid per arribar al centre era amb l’autobús núm. 26. Per descomptat que ningú venia al barri per casualitat, qui pujava a Montbau era per visitar algú o fer alguna cosa concreta. L’arribada del metro ha fet que el barri sigui molt més conegut i visitat. Hi ha també més línies d’autobús com el nº10. Montbau deixa de ser un barri tancat i passa a estar més obert. La ronda també ha afavorit a la coneixença del barri, tot i que el soroll d’aquesta supera el màxim recomanat per l'OMS i és perjudicial per la majoria de veïns. Ara és un barri molt ben comunicat, que està als afores de Barcelona, però en 10 minuts ets al centre de la ciutat.

      Amb el tema de l’habitatge l’única cosa que s’ha fet des de l’any 65 són uns blocs comunitaris de 75 vivendes, en un solar al costat de la Residència del Vall d’Hebrón. La resta d’edificis com que tenen ja 40 anys, han estat reformats.        Com a tot arreu el pisos han pujat molt de preu, com també ha augmentat la demanda de gent que vol viure al barri; sobretot de parelles joves que han nascut al mateix Montbau. El fet que no edifiquin nous habitatges fa que trobar un pis a Montbau sigui molt difícil.   Els últims en arribar: l’ampliació de Benlliure i Roig i Solé










L’ indret és al km 9,5 de la carretera de Cerdanyola a Horta, al vessant sud de la serra. Ha estat fruit de l’arranjament de marges alterats. Inaugurat el 1995. Al fons de la vall destaca el Velòdrom, el barri d’Horta i de Montbau i a últim terme, el mar. La millor hora per a la contemplació és a la tarda, quan el sol comença la seva davallada cap a l’oest.







URBANISME

EL VERD DEL BARRI

Parcs i Jardins gestionen un del barris més verds de Barcelona. Tal i com veiem a les següents gràfiques el petit barri de Montbau suposa més d'un 10% de la superfície verda del districte d'Horta-Guinardó.
<><><><> <><><><>

                                      Localització
Total patrimoni
Muses (Montbau, C.V.)
1.366,00
Montbau, C.V.
76.997,00
Mímica (Montbau, C.V.)
1.152,00
Dalt, Rda. (Montbau - Karl Marx )
31.025,00
Montbau, C.V. (Vall d'Hebron, Pg. - Harmonia - Joan Sales)
2.390,00
Montbau, C.V. (Jardins de Montbau)
13.414,00
Montbau, C. V. (Pedro Muñoz Seca, Jardins)
12.975,00
Superfície verda districte de Horta-Guinardó
1.191.414,00

 


POBLACIÓ DE MONTBAU


Descripció de l’àrea estadística: 169 – Montbau

L’Ajuntament de Barcelona defineix l’àrea estadística 169 amb el nom de Montbau amb els següents límits: a l’est amb el Passeig. de la Vall d'Hebron (Ronda de dalt des del Velòdrom fins al carrer arquitectura), al sud amb el carrer Arquitectura (límit amb l’Hospital de la Vall d’Hebron), a l’oest amb els carrers Vayreda, Cerámica (les casetes blanques), novament Vayreda, Harmonia, i al nord amb el Parc de les Heures, el Parc del Laberint, al carrer Germans Desvalls (final del Velòdrom). Segons les dades del departament d’estadística de l’Ajuntament de Barcelona descarregades de la plana: http://www.bcn.es/estadistica/catala/index.htm podem observar dos tipus de dades diferents:

·         Les que fan referència a la situació actual de la població de Montbau

·         Les fan referència a l’evolució de la Població  




<><><><> <><><><>

Pintura moderna

<><><><> <><><><>

Pintura ubicada a la pared mitjanera d'un habitatge
Districte:
Horta-Guinardo
Barri:
Montbau
Via:
Clara Ayats, 10
Benlliure
Tipologia:
Element de façana
Elements relacionats:

Descripció:

Pintura de concepció avantguardista, en un estil mironià, ubicada a la paret mitgera rehabilitada d’un immoble d’habitatges. La pintura es troba a la part superior esquerra, en un dels 15 panells que conformen el conjunt rehabilitat de la façana lateral.

La rehabilitació de moltes façanes iniciada en el període preolímpic ha permès salvaguardar aquest detall artístic d’un edifici de l’època més altament constructiva de la ciutat de Barcelona.

El nom de Montbau no sembla provenir d'un topònim local sinò de l'agrupació del mot català "Mont" i de l'alemany "Bau", que conjuntament significa: construccions de la muntanya. El primer projecte de construcció d'un poligon va ser dissenyat al 1956 pel Patronat Municipal de la Vivenda i van col·laborar diverses cooperatives que al 1961 iniciaven una segona fase constructiva que configurà tot el conjunt del barri.